Les famílies, sort que hi són!

Després de molts mesos, intensos, i moltes coses viscudes, sant tornem-hi!

Tants dies sense poder posar per escrit les coses que em passen per dins el cap, avui em veig amb coratge de compartir, aquí, quatre idees que volten i tornen a voltar per dins el meu caparrí.

Quina realitat! Per que sí, ho esteim vivint de dever, no és una broma, és ben cert. Cada dia ho comprovam. Vivim una pandèmia mundial! Qui ens ho havia de dir! Ni en les millors ficcions vistes, llegides o escoltades, haguéssim pogut imaginar una situació així en les nostres existències.

I des de l’escola? Açò si que ha estat una remenada grossa, inmensa! De cop i volta, i sense estar-ne preparats, tothom cap a casa i a fer “feina” a distància, cadascú a ca seva, que, al final, a un poble com Ferreries, no som tant enfora, però pareix que ens separen kilòmetres, tants dies sense poder creuar mirades, compartir paraules, regalar somriures…

En aquest breu escrit, vull destacar el paper de les famílies. Per açò m’hi he posat. Sense elles no ho podríem fer. Tantes vegades que ens queixam, de forma fàcil, d’elles, idò ara tenen un paper fonamental en la nostra feina. Perquè noltros poguem arribar a l’alumnat, als nostres estimats infants, elles són essencials.

Aquest any faig tercer de primària, són fillets i filletes de 8 i 9 anys. Són genials, creatius, llestos, espavilats, moguts, xerraries, callats, atents, tímids, atrevits, hi ha de tot! Beneïda diversitat! Uns confits! Però, encara,  necessiten ajuda a l’hora de poder “funcionar” d’aquesta nova manera que, ara, hem instaurat de cop i sense previ avís.

Són les famílies, mares la majoria, les que de forma diària, van acompanyant la tasca escolar que la mestra, amb tot l’amor ( açò, sí), els hi posa allà on pot ( blog, googlesites, mail, remind, whatssap…). Sort d’elles, les famílies! I ho fan amb tot l’amor i la responsabilitat que poden. Perquè ara, feim el que podem, no el que volem, però així i tot, ens surt prou bé, gràcies a elles, repetesc.

Avam si, quan passi aquesta circumstància, ho recordam i feim tot el possible perquè les famílies tenguin el paper que els pertoca a l’escola. Les volem amb noltros i per açò hem de pensar de quina manera, real, els hi obrim les portes. No només quan a les mestres ens vengui bé; seure amb elles i decidir, juntes, què volem ser i com ho volem fer.